Triacant, de Jaume Bosquet, Els llibres de l'óssa menor, 2009

Segons el mateix Jaume Bosquet, El triacant consta de 3 parts:

Pietat Rondanini és una extensió intel•lectual i emocional –i per tant poètica— de l’última i inacabada escultura de Miquel Àngel.


Adolescents té com a receptors joves que he anat tractant. Arriba a la diguem-ne conclusió que tots som adolescents en un doble sentit: en el de “mancats de” i en el de viure en un estat de canvis profunds contínuament.

Produeix tristesa està escrit a raig. Marca els meus límits mentals i vol donar la percepció de la consciència de viure de la persona que era quan el vaig escriure. Es dirigeix a la Rosa, la meva dona, i em fa content que algú hagi dit que és una declaració d’amor.


Pietat  Rondanini o 'El cos mort', de Jaume Bosquet:
Pietat Rondanini és un poemari-artefacte tancat en ell mateix. Ara bé, una vegada dins ell ja no se'n surt. Els 30 poemes d'aquest poemari (primera part del Triacant) estan escrits per explicar una història contundent del reconeixement que fa el poeta en relació a l'obra inacabada de Miquel Àngel. Pietat Rondanini és una obra volgudament inacabada de l'escultor que contrasta amb l'obra equivalent del mateix Miquel Àngel que es troba al Vaticà. Partint d'aquesta descripció, el poemari agafa la mateixa progressiva mirada que té la Mare que mira el cost mort del seu fill, mirada que es va transformant al llarg de la successió de poemes. La pietat d'aquesta mirada venç el que el poeta considera un crim (l'estupidesa), expressat alhora en el primer i gairebé darrer poema, procés que ve a definir l'inefable destí dels humans que sempre és retornar als mateixos errors. I quina és la rèplica del poeta?. Doncs, el cisallament/construcció del poema tal com s'imaginaria l'admirat escultor, amb cops precisos, volgudament inspirats, ..., talment com ho fa el poeta: construir un poemari que reprodueixi l'essència de la construcció de l'escultura, que el lector sigui interpelat a intervenir en la comprensió de la lectura atenta, alhora inacabada, ...., podreu sentir com els versos van martellejant el vostre cervell, ...., i com més relectures més punyent es va fent l'obra, un poemari que no s'acaba mai, que cal llegir-lo vàries vegades per matisar el seu contingut, tantes com es pugués mirar l'obra de Miquel Àngel per copsar-ne la seva intensitat (i missatge). Aquí rau la importància d'aquest poemari post-poètic; d'una obra d'art que va més enllà d'ell mateix per expressar una manera d'escriure que ha acabat anant més enllà de qualsevol realitat possible, ..., el poeta es torna escultor d'una obra que acabarà sient gran. Per totes aquestes referències, Jaume Bosquet acaba escrivint un dels poemaris més moderns de la poesia catalana actual. Caldria que s'escrivissin poemaris tan agosarats com aquest, d'alta revolució poètica, que s'endinsessin en la deconstrucció de la poesia, que fossin fruit d'una nova poesia (tan necessària en el panorama actual)....

 I aquest és el cap de la primera espina que té el triacant. Bona pensada en el títol i que alerta al lector a tenir cura de la lectura, ja que tots els poemaris de què es composa, poden arribar a punxar tant com un es deixi, i sense que un se n'adoni. Dono gràcies al poeta per avisar de bon principi.

Tiempo, de Vicente Luis Mora. Pre-textos, Poesía, 2009

Llegeixo Tiempo, de Vicente Luis Mora, després d’haver anat a parar al seu blog, que us recomano. Constato el fet sinàptic del recorregut que m’ha portat al seu blog, constato que les atzaroses eleccions que et fan viatjar cap a un lloc o un altre, venen determinades per recorreguts més fluids que el un pot pensar. Com quan es classifiquen els afluents d’un riu, comences per un origen incert, i la geografia determina la direccionalitat cap a rius d’ordre major. I vull arribar aquí per descriure el que considero un llibre major. Un llibre bo, un llibre que queda. N’hi ha d’altres que tinc a la llista, i dels quals m’agradaria anar fent les ressenyes que es mereixen, però aquestes encara han de venir.

També llegeixo Tiempo per tal de saber si un dels punts de partida del llibre de Vicente Luis Mora, pot ser la recerca de les escales de temps associades als fenòmens físics que donen sentit al fet humà, si el temps que s’hi descriu és un temps de reconeixement intern o el temps mental associat a algun mecanisme tècnic, si el temps del llibre és un temps relatiu o va a la recerca de temps absoluts, etc....


Doncs bé, primer de tot, considero que el llibre Tiempo descriu el temps des del silenci, des de la consciència que dóna la interacció entre el poeta i el silenci d’un desert. Aquest desert és el de White Sands (a l’estat americà de Nou Mèxic) i té la particularitat, gairebé fluida, de ser un desert fet d’ones de sorra de guix, totalment blanques. El desert blanc, doncs, parla al poeta (el poeta blanc que seria suma de totes les longitud d’ona) des del silenci que atorga, i aquest és tan dens que produeix l’efecte complementari: genera una multiplicitat de veus. Aquesta és una de les primeres característiques que reconec en el poemari. El llibre parla en boca d’aquestes múltiples veus que venen, de vegades, expressades en multiplicitat de formes. Les escales formals amb les que està escrit el poemari, a més, venen a explicar les possibles escales fractals de les veus que parlen (fractal perquè descriu el mateix des de la multiplicitat d’escales). També el desert deu tenir multiplicitat de formes que poden ser degudes a una multiplicitat de fenòmens físics que actuen sobre ell. De fet, el desert és més dinàmic del que pensem i això ho entén perfectament el poeta. El llibre és en aquest sentit un llibre fluid perquè la formalitat de l’escriptura intenta copiar la mobilitat incessant del desert.


També reconec en el poemari dues característiques importants, la recerca de la totalitat i la humilitat d’aquesta recerca com a mètode. La primera es fa a partir de la descripció a través de la consciència i la segona a través d’entendre (fondre’s amb) l’espai físic. Però primer, per arribar a aquesta descripció cal fer com la sorra del desert, desintegrar-se: /El tiempo es solución/ para la disolución/ El tiempo es el don/ del son/..... /Estoy fracturado como el tiempo/ y este libro/ El sujeto es arena:/ visto desde fuera,/compacto;/disgregado,/ desde dentro/... o bé més endavant, / somos el lugar/ de la realidad/ en que ésta/ cesa de ser/ para ser/ nosotros/, ... pel que ja podem veure que el poeta vol parlar des de la disgregació, des de la sorra, que alhora implica la multiplicitat de les veus perquè són els grans de sorra els que parlen. Ara bé, els grans de sorra es senten uns als altres, i això, fa que, malgrat la multiplicitat de veus, hi hagi una connexió global, que també serà la veu finalista del poeta (del desert). Aquesta descripció de la dissolució física en diferents escales també es pot intuir quan el poeta diu que som bases de dades, o xarxes moleculars, o partícules subatòmiques, o rizomes que caminen. El més important però és que la complexitat no ve d’aquesta descripció microscòpica sinó de l’efecte macroscòpic, del reconeixement de la immensitat (la duna modelada pel cosmos), de la totalitat. Aquesta duna pot ser doncs, el cervell del poeta, que dóna forma i sentit a les serves parts, la xarxa neuronal que equival a la xarxa de grans de sorra. Perquè els grans de sorra no són elements aïllats, sinó que formen part d’un element global, la veu del poeta: /no quiero ponerle nombre/ pero algo mantiene/ mis moléculas unidas/ y en giro los planetas/ algunos dicen que es el Caos/ que rige todo/ que no hay inteligencia/ ordenadora/ pero es raro/ que el caos no se equivoque/ durante 37 años/ ...


Així doncs, qui se’l llegeixi, trobarà que la descripció del temps per part de Mora, permet posicionar-se en una multiplicitat de veus i que aquesta pot ser fruit d’entendre el cosmos a partir de les connexions entre ciència i poesia. Hi trobarà molta consciència i molta fusió i tanta fluïdesa com la que permetin els grans mòbils de sorra d’un desert mòbil o els versos mòbils del poeta.

Entrevista, Dominical del Diari de Girona, 7 de febrer

Jordi Colomer Feliu, nascut a Girona l’any 1964, però banyolí de tota la vida, és Doctor en Ciències Ambientals i professor del Departament de Física de la Universitat de Girona (UdG), a banda d’activista cultural. L’estudi que des del Grup de Física Ambiental han realitzat sobre l’augment de les temperatures del llac de Banyoles i de la costa del Mediterrani occidental serà publicat a nivell internacional.
Com a científic, vol que prenguem consciència de la magnitud del problema i de la importància de frenar les emissions de CO2 que dipositem cada dia a l’atmosfera, i que triga 100 anys a ser reabsorbit.

Des de la Universitat de Girona es fa recerca sobre el canvi climàtic?
Sí, jo pertanyo al Departament de Física i hem estudiat la temperatura de l’estany de Banyoles i del Mediterrani occidental en els darrers 40 anys, i quins efectes provoca el canvi. D’aquí a poc publiquem els resultats en una revista científica estrangera.

I quins efectes provoca?
La temperatura de l’aigua en els mesos càlids de l’estany, de maig a agost, ha pujat 4 graus en els darrers 40 anys. Per dècada és una pujada gran, i aquesta pujada té lloc en els mesos càlids. A l’hivern es manté la mateixa temperatura. És a dir, que entre els mesos càlids i l’hivern hi ha un canvi més brusc. A l’estiu fa més calor, i l’hivern s’accentua. També hi ha canvis en el sistema aquàtic,perquè les aigües superficials són més calentes.

Això genera canvis a la fauna?
No ho sabem encar; però sí que ho fa en la circulació de les aigües. Els estius s’allarguen i la primavera i la tardor són esmorteïdes.


Podríem tenir més riuades i fenòmens semblants?
L’augment de temperatura és de 0,30 graus per dècada. Mirant la temperatura mitjana de l’aire a Catalunya, l’augment és entre 0,17 i 0,23. S’accentuen els extrems en el clima, i quan plou, plou molt. I la pluja petita va disminuint.

Què és el que li fa més ràbia sobre el tema?
Suposo que hi ha molt de catastrofisme fàcil. L’accés a la informació perverteix el sistema. Perquè una riuada en un lloc del món no és un fet aïllat, sinó que és global. I fenòmens com aquest han existit durant molt de temps. De fet, ara hi ha menys riuades que abans. On eren habituals, al Maresme, al Vallès...; o la pujada de nivell de l’Onyar. Els cicles de retorn són llargs, d’entre 50 i 200 anys. I l’Onyar és un riu preparat per a una riuada. En moltes coses no intervé el canvi climàtic. Cal fer feina d’educació sobre el tema.

Fins a quin punt el canvi climàtic no és quelcom natural en el planeta en la seva història?
S’estudia l’augment de CO2 en els gels de l’Antàrtida. L’estudi és sobre 600.000 anys de concentració de CO2. La variació natural, entre època calenta i glaciació, és entre 180 PPM de CO2 i un màxim de 300. Actualment
parlem de mesures de 390 PPM, 100 més, que no sabem com es comportaran. Sembla molt... Un quilo de CO2 triga 100 anys a formar part del sistema. Costa molt que sigui absorbit, a les plantes, als oceans... Això fa que els extrems climàtics s’aguditzin molt. I es donin fenòmens com els huracans.

Pel que fa a la pujada del nivell de l’aigua a la costa, hi ha alguna zona de casa nostra, com els aiguamolls de l’Empordà o la badia de Roses, que pugui veure’s afectada en un termini curt de temps?
Amb les dades de l’Estartit tenim uns valors normals, d’1 o 2 mil·límetres per any. No sembla molt, però en 100 anys, que per al clima no és un període massa llarg, parlem de 200 mil·límetres. De 20 a 30 centímetres, en moltes zones, com els Aiguamolls o la platja de la Rubina, al golf de Roses, fa que el mar avanci entre 50 i 100 metres endins.

La Física de l'Estany de Banyoles

http://www.youtube.com/watch?v=ZxPNjXnQIz4

Publicació de l'IEC del llibre escrit conjuntament amb Teresa Serra, Elena Roget, Marianna Soler, Xavier Sánchez i Xavier Casamitjana. Agreeixo a David Jou i Josep Enric Llebot haver-ne tingut cura. Tot i que els capítols han escrits a dues o a quatre mans, sento com a molt propers cada un d'ells.  Tot i que hi ha temes que han pogut tractar-se anteriorment n'hi ha d'altres que apareixen per primera vegada en aquest llibre: els corrents entre els lòbuls nord i sud, en especial durant els mesos freds, el desenvolupament dels plomalls convectius a les cubetes 1 i 2 del lòbul sud i central, respectivament, la interacció d'aquests plomalls i l'estratificació de la columna d'aigua, l'explicació dels colors de l'estany, els intercanvis de calor a les interfícies entre aigua i sediment, els 'destapaments' dels sediments de la cubeta 2 quan l'aqüífer porta pressió, el cronisme de la cubeta 1, el ball intern de les masses d'aigua associat al bufar dels vents sobre l'estany, l'aurella que bufa terraprimera de bon matí als mesos més freds, el vapor que escampa cap a les planes de Vilauba, ... tot per fer més feliç l'home més blau que us podeu trobar a l'estany, en Joan Corominas, patró capità de la barca que navega pels turqueses axalionats i els verds fitoplanctònics, segons l'època, etc., etc.

Triacant, de Jaume Bosquet

Copio aquí un tall del que Roger Costa-Pau va escriure fa poc en relació al poemari Triacant, de Jaume Bosquet, i aparegut en un diari ara fa poc: Triacant és el títol d'aquest llibre seu que acaba de publicar. El mot no és cap nom sinó un adjectiu i al·ludeix a la presència de tres espines. I en relació amb el volum i amb el que aquest ens reporta, m'agrada referir-m'hi fent al·lusió a unes tres espines clavades al cor del món en consonància amb les dilatacions de la metàfora: la constatació del dolor, de la mesquinesa o la fragilitat en els humans i un clam cap a la fraternitat; l'entrega necessària a l'aprenentatge i a la riquesa que suposa el fet de tenir i de ser en l'altre; i el poema riu final, que és l'expandiment més alt i sense reserves del desig de voler ser en el temps i de ser-hi realment des d'un sentit complet de l'amor que només pot ser tal si és concebut com una vivència lliurada a la construcció constant. Unes mateixes coses, doncs; i la mateixa història, sí. En les seves edats i els seus moments diferents. En què vostès també hi són, en què hi som tots. Una mateixa història que ja notaran que, assaborida al costat de la cadència, posem per cas, d'un saxo com el de John Coltrane, se'ls convertirà en espinosament sedosa.

L'estany de pintura poesia moviment

Hi ha accions que no deixen indeferent. El diàleg entre poesia i moviment i entre pintura i poesia, arran de l'espectacle que es va presentar al Museu Darder-EIE (desembre09), va anar molt més enllà del previst: per l'al·legoria de les imatges, per la intensitat del moviment, per la participació de la gent, etc. L'estany utòpic que dialogava amb unes pintures i un espectacle, com intuint el que un dia va dir: /Com espero la força i la gana del vent,/ el so llunyà dels cavalls armats,/ el rostre de les banderes blanques,/ les bromes grises ben calçades,/ el bullir de la boira i l'acer dels rierols,/ la gavina morta i la humitat desfeta!/. Agreeixo de tot cor en M.B. i la R.B. per les fonts d'inspiració rebudes al llarg de tot aquest any de preparació. Avui en queden les fotos, un record molt dens i /l'oasi en la cendra de les aigües/. Mestre baudelaire, fins aquí es pot arribar, ja veieu.

Spoon River Anthology

 El poeta americà Edgar Lee Masters (1869-1950) va publicar el 1915, Spoon River Anthology. El poemari conté una colla de poemes-monòlegs que són recitats pers uns morts del poble fictici d'Spoon River. Els poemes impacten molt per les descripcions d'unes vides anteriors que van ser simples, sinceres, iròniques, sòrdides o felices. Gràcies a la traducció d'en Jaume Bosquet, la direcció de Rosa Vilanova i la cap del cementiri, Rosa Torrent, uns quants de nosaltres vam poder 'fer' de mort a la vora de l'onyar el novembre09. En el meu cas el mort es dolia primer per no haver viscut una vida del tot plena: /Tant de bo hagués introduit, confiat, les meves mans fins al fons de les corol·les plenes d'abelles/, per passar després a donar ànims per tal d'aprofitar el temps que ens ha estat donat de viure: /No renunciis als balcons que puguis grimpar/ ni als pits blancs i suaus on puguis reposar/ ni a les testes daurades amb les quals puguis compartir el coixí/ ni a cap copa de vi, si el vi és bo/ ni a l'èxtasi del cos o de l'ànima/. Des de llavors, quan ens trobem per atzar, més d'un de nosaltres ens saludem dient: Ei mort, com anem?. Fins ara no hi ha hagut cap baixa.