Tiempo, de Vicente Luis Mora. Pre-textos, Poesía, 2009

Llegeixo Tiempo, de Vicente Luis Mora, després d’haver anat a parar al seu blog, que us recomano. Constato el fet sinàptic del recorregut que m’ha portat al seu blog, constato que les atzaroses eleccions que et fan viatjar cap a un lloc o un altre, venen determinades per recorreguts més fluids que el un pot pensar. Com quan es classifiquen els afluents d’un riu, comences per un origen incert, i la geografia determina la direccionalitat cap a rius d’ordre major. I vull arribar aquí per descriure el que considero un llibre major. Un llibre bo, un llibre que queda. N’hi ha d’altres que tinc a la llista, i dels quals m’agradaria anar fent les ressenyes que es mereixen, però aquestes encara han de venir.

També llegeixo Tiempo per tal de saber si un dels punts de partida del llibre de Vicente Luis Mora, pot ser la recerca de les escales de temps associades als fenòmens físics que donen sentit al fet humà, si el temps que s’hi descriu és un temps de reconeixement intern o el temps mental associat a algun mecanisme tècnic, si el temps del llibre és un temps relatiu o va a la recerca de temps absoluts, etc....


Doncs bé, primer de tot, considero que el llibre Tiempo descriu el temps des del silenci, des de la consciència que dóna la interacció entre el poeta i el silenci d’un desert. Aquest desert és el de White Sands (a l’estat americà de Nou Mèxic) i té la particularitat, gairebé fluida, de ser un desert fet d’ones de sorra de guix, totalment blanques. El desert blanc, doncs, parla al poeta (el poeta blanc que seria suma de totes les longitud d’ona) des del silenci que atorga, i aquest és tan dens que produeix l’efecte complementari: genera una multiplicitat de veus. Aquesta és una de les primeres característiques que reconec en el poemari. El llibre parla en boca d’aquestes múltiples veus que venen, de vegades, expressades en multiplicitat de formes. Les escales formals amb les que està escrit el poemari, a més, venen a explicar les possibles escales fractals de les veus que parlen (fractal perquè descriu el mateix des de la multiplicitat d’escales). També el desert deu tenir multiplicitat de formes que poden ser degudes a una multiplicitat de fenòmens físics que actuen sobre ell. De fet, el desert és més dinàmic del que pensem i això ho entén perfectament el poeta. El llibre és en aquest sentit un llibre fluid perquè la formalitat de l’escriptura intenta copiar la mobilitat incessant del desert.


També reconec en el poemari dues característiques importants, la recerca de la totalitat i la humilitat d’aquesta recerca com a mètode. La primera es fa a partir de la descripció a través de la consciència i la segona a través d’entendre (fondre’s amb) l’espai físic. Però primer, per arribar a aquesta descripció cal fer com la sorra del desert, desintegrar-se: /El tiempo es solución/ para la disolución/ El tiempo es el don/ del son/..... /Estoy fracturado como el tiempo/ y este libro/ El sujeto es arena:/ visto desde fuera,/compacto;/disgregado,/ desde dentro/... o bé més endavant, / somos el lugar/ de la realidad/ en que ésta/ cesa de ser/ para ser/ nosotros/, ... pel que ja podem veure que el poeta vol parlar des de la disgregació, des de la sorra, que alhora implica la multiplicitat de les veus perquè són els grans de sorra els que parlen. Ara bé, els grans de sorra es senten uns als altres, i això, fa que, malgrat la multiplicitat de veus, hi hagi una connexió global, que també serà la veu finalista del poeta (del desert). Aquesta descripció de la dissolució física en diferents escales també es pot intuir quan el poeta diu que som bases de dades, o xarxes moleculars, o partícules subatòmiques, o rizomes que caminen. El més important però és que la complexitat no ve d’aquesta descripció microscòpica sinó de l’efecte macroscòpic, del reconeixement de la immensitat (la duna modelada pel cosmos), de la totalitat. Aquesta duna pot ser doncs, el cervell del poeta, que dóna forma i sentit a les serves parts, la xarxa neuronal que equival a la xarxa de grans de sorra. Perquè els grans de sorra no són elements aïllats, sinó que formen part d’un element global, la veu del poeta: /no quiero ponerle nombre/ pero algo mantiene/ mis moléculas unidas/ y en giro los planetas/ algunos dicen que es el Caos/ que rige todo/ que no hay inteligencia/ ordenadora/ pero es raro/ que el caos no se equivoque/ durante 37 años/ ...


Així doncs, qui se’l llegeixi, trobarà que la descripció del temps per part de Mora, permet posicionar-se en una multiplicitat de veus i que aquesta pot ser fruit d’entendre el cosmos a partir de les connexions entre ciència i poesia. Hi trobarà molta consciència i molta fusió i tanta fluïdesa com la que permetin els grans mòbils de sorra d’un desert mòbil o els versos mòbils del poeta.