Pietat Rondanini és una extensió intel•lectual i emocional –i per tant poètica— de l’última i inacabada escultura de Miquel Àngel.
Adolescents té com a receptors joves que he anat tractant. Arriba a la diguem-ne conclusió que tots som adolescents en un doble sentit: en el de “mancats de” i en el de viure en un estat de canvis profunds contínuament.
Produeix tristesa està escrit a raig. Marca els meus límits mentals i vol donar la percepció de la consciència de viure de la persona que era quan el vaig escriure. Es dirigeix a la Rosa, la meva dona, i em fa content que algú hagi dit que és una declaració d’amor.
Pietat Rondanini o 'El cos mort', de Jaume Bosquet:
Pietat Rondanini és un poemari-artefacte tancat en ell mateix. Ara bé, una vegada dins ell ja no se'n surt. Els 30 poemes d'aquest poemari (primera part del Triacant) estan escrits per explicar una història contundent del reconeixement que fa el poeta en relació a l'obra inacabada de Miquel Àngel. Pietat Rondanini és una obra volgudament inacabada de l'escultor que contrasta amb l'obra equivalent del mateix Miquel Àngel que es troba al Vaticà. Partint d'aquesta descripció, el poemari agafa la mateixa progressiva mirada que té la Mare que mira el cost mort del seu fill, mirada que es va transformant al llarg de la successió de poemes. La pietat d'aquesta mirada venç el que el poeta considera un crim (l'estupidesa), expressat alhora en el primer i gairebé darrer poema, procés que ve a definir l'inefable destí dels humans que sempre és retornar als mateixos errors. I quina és la rèplica del poeta?. Doncs, el cisallament/construcció del poema tal com s'imaginaria l'admirat escultor, amb cops precisos, volgudament inspirats, ..., talment com ho fa el poeta: construir un poemari que reprodueixi l'essència de la construcció de l'escultura, que el lector sigui interpelat a intervenir en la comprensió de la lectura atenta, alhora inacabada, ...., podreu sentir com els versos van martellejant el vostre cervell, ...., i com més relectures més punyent es va fent l'obra, un poemari que no s'acaba mai, que cal llegir-lo vàries vegades per matisar el seu contingut, tantes com es pugués mirar l'obra de Miquel Àngel per copsar-ne la seva intensitat (i missatge). Aquí rau la importància d'aquest poemari post-poètic; d'una obra d'art que va més enllà d'ell mateix per expressar una manera d'escriure que ha acabat anant més enllà de qualsevol realitat possible, ..., el poeta es torna escultor d'una obra que acabarà sient gran. Per totes aquestes referències, Jaume Bosquet acaba escrivint un dels poemaris més moderns de la poesia catalana actual. Caldria que s'escrivissin poemaris tan agosarats com aquest, d'alta revolució poètica, que s'endinsessin en la deconstrucció de la poesia, que fossin fruit d'una nova poesia (tan necessària en el panorama actual)....
I aquest és el cap de la primera espina que té el triacant. Bona pensada en el títol i que alerta al lector a tenir cura de la lectura, ja que tots els poemaris de què es composa, poden arribar a punxar tant com un es deixi, i sense que un se n'adoni. Dono gràcies al poeta per avisar de bon principi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada