Triacant, de Jaume Bosquet

Copio aquí un tall del que Roger Costa-Pau va escriure fa poc en relació al poemari Triacant, de Jaume Bosquet, i aparegut en un diari ara fa poc: Triacant és el títol d'aquest llibre seu que acaba de publicar. El mot no és cap nom sinó un adjectiu i al·ludeix a la presència de tres espines. I en relació amb el volum i amb el que aquest ens reporta, m'agrada referir-m'hi fent al·lusió a unes tres espines clavades al cor del món en consonància amb les dilatacions de la metàfora: la constatació del dolor, de la mesquinesa o la fragilitat en els humans i un clam cap a la fraternitat; l'entrega necessària a l'aprenentatge i a la riquesa que suposa el fet de tenir i de ser en l'altre; i el poema riu final, que és l'expandiment més alt i sense reserves del desig de voler ser en el temps i de ser-hi realment des d'un sentit complet de l'amor que només pot ser tal si és concebut com una vivència lliurada a la construcció constant. Unes mateixes coses, doncs; i la mateixa història, sí. En les seves edats i els seus moments diferents. En què vostès també hi són, en què hi som tots. Una mateixa història que ja notaran que, assaborida al costat de la cadència, posem per cas, d'un saxo com el de John Coltrane, se'ls convertirà en espinosament sedosa.

L'estany de pintura poesia moviment

Hi ha accions que no deixen indeferent. El diàleg entre poesia i moviment i entre pintura i poesia, arran de l'espectacle que es va presentar al Museu Darder-EIE (desembre09), va anar molt més enllà del previst: per l'al·legoria de les imatges, per la intensitat del moviment, per la participació de la gent, etc. L'estany utòpic que dialogava amb unes pintures i un espectacle, com intuint el que un dia va dir: /Com espero la força i la gana del vent,/ el so llunyà dels cavalls armats,/ el rostre de les banderes blanques,/ les bromes grises ben calçades,/ el bullir de la boira i l'acer dels rierols,/ la gavina morta i la humitat desfeta!/. Agreeixo de tot cor en M.B. i la R.B. per les fonts d'inspiració rebudes al llarg de tot aquest any de preparació. Avui en queden les fotos, un record molt dens i /l'oasi en la cendra de les aigües/. Mestre baudelaire, fins aquí es pot arribar, ja veieu.

Spoon River Anthology

 El poeta americà Edgar Lee Masters (1869-1950) va publicar el 1915, Spoon River Anthology. El poemari conté una colla de poemes-monòlegs que són recitats pers uns morts del poble fictici d'Spoon River. Els poemes impacten molt per les descripcions d'unes vides anteriors que van ser simples, sinceres, iròniques, sòrdides o felices. Gràcies a la traducció d'en Jaume Bosquet, la direcció de Rosa Vilanova i la cap del cementiri, Rosa Torrent, uns quants de nosaltres vam poder 'fer' de mort a la vora de l'onyar el novembre09. En el meu cas el mort es dolia primer per no haver viscut una vida del tot plena: /Tant de bo hagués introduit, confiat, les meves mans fins al fons de les corol·les plenes d'abelles/, per passar després a donar ànims per tal d'aprofitar el temps que ens ha estat donat de viure: /No renunciis als balcons que puguis grimpar/ ni als pits blancs i suaus on puguis reposar/ ni a les testes daurades amb les quals puguis compartir el coixí/ ni a cap copa de vi, si el vi és bo/ ni a l'èxtasi del cos o de l'ànima/. Des de llavors, quan ens trobem per atzar, més d'un de nosaltres ens saludem dient: Ei mort, com anem?. Fins ara no hi ha hagut cap baixa.