Triacant, de Jaume Bosquet

Copio aquí un tall del que Roger Costa-Pau va escriure fa poc en relació al poemari Triacant, de Jaume Bosquet, i aparegut en un diari ara fa poc: Triacant és el títol d'aquest llibre seu que acaba de publicar. El mot no és cap nom sinó un adjectiu i al·ludeix a la presència de tres espines. I en relació amb el volum i amb el que aquest ens reporta, m'agrada referir-m'hi fent al·lusió a unes tres espines clavades al cor del món en consonància amb les dilatacions de la metàfora: la constatació del dolor, de la mesquinesa o la fragilitat en els humans i un clam cap a la fraternitat; l'entrega necessària a l'aprenentatge i a la riquesa que suposa el fet de tenir i de ser en l'altre; i el poema riu final, que és l'expandiment més alt i sense reserves del desig de voler ser en el temps i de ser-hi realment des d'un sentit complet de l'amor que només pot ser tal si és concebut com una vivència lliurada a la construcció constant. Unes mateixes coses, doncs; i la mateixa història, sí. En les seves edats i els seus moments diferents. En què vostès també hi són, en què hi som tots. Una mateixa història que ja notaran que, assaborida al costat de la cadència, posem per cas, d'un saxo com el de John Coltrane, se'ls convertirà en espinosament sedosa.